El dia 26 d’abril  d’enguany passarà a la història com un dia memorable, un dia que quedarà escrit en els anals dels esport català.

    Per primera vegada a la història de Catalunya, en una competició d’àmbit mundial, puntuable pel Campionat del Mon, concretament la prova de Portugal, cinc catalans varen classificar-se en les cinc primeres posicions en clara demostració del domini de Catalunya en aquest esport, que com segurament hauran endevinat és el Trial, el taló d’Aquiles d’aquest govern. Mai abans s’havia arribat a un domini tan aclaparant en un esport individual. S’havien obtinguts títols mundials de moltes especialitats, però mai ocupar els cinc primers llocs. Apuntar també que el sisè classificat fou un japonès que viu i treballa a Catalunya des de fa nou anys, encara que no n’estigui empadronat.

    I, estic convençut de que el govern de la Generalitat hi te molt a veure en aquest èxit, per això els hi vull agrair tots els seus esforços titànics que han esperonat als pilots catalans a aconseguir fer de Catalunya la primera, única i indiscutible potència mundial en Trial.

    Quan parlo dels esforços del govern em refereixo a les prohibicions, persecucions, emboscades, assetjaments, sancions, etc, que patim els motoristes per part dels cossos policials.

    Els catalans som gent tossuda i reaccionem davant les injustícies. La dictadura va intentar aniquilar la llengua catalana a base de prohibicions, persecucions i sancions, però els catalans, en sentir-se ferits varen reaccionar i gràcies a aquelles prohibicions avui la nostra llengua es molt mes forta que a l’estat francès, on em molta més subtilesa,  va aconseguir millors (per ells) resultats.

    Amb l’esport del Trial ha passat exactament el mateix. Els anys 60 i 70, tres empreses catalanes, Bultaco, Montesa i Ossa, varen donar anys de glòria al nostre país aconseguint amb les seves motocicletes desbancar a les fins llavors indiscutibles reines d’aquest esport ja centenari, les motos angleses. Però en aquells temps els nostres pilots estaven lluny dels llocs de podi. No va ser fins els anys 80, que un pilot genial, en Jordi Tarrés va començar a fer sonar el nom de la seva pàtria arreu del món, el trial va agafar empenta i llavors, van començar a sorgir les enveges i les rancúnies.

    El govern presionat per grups autoproclamats ecologistes que ignoraven la bellesa d’aquest esport i atiats per la realitat d’algun  motorista indigne d’aquest nom, va començar a dictaminar lleis castradores i restrictives, que mica en mica es van anar endurint fins arribar al dia d’avui en que la pràctica del trial lliure està totalment prohibida, perseguida i sancionada.

    Però el govern desconeixedor absolut de la realitat d’aquest esport, de la droga que representa a qui el practica, no havia après la lliçó del franquisme, i no recordava la tossudesa del poble català. La lluita ferotge per la supervivència que caracteritza els éssers vius va obrar el miracle i així hem arribat al moment actual en que podríem dir que mes amunt ja no es pot arribar.

    Malauradament l’èxit dels catalans es tan gran que el trial està perdent afecció en altres països que ja han llençat la tovallola incapaços de seguir el ritme dels nostres pilots. La qualitat tècnica dels Toni Bou, Adam Raga i demés està tan aclaparadorament lluny de la resta que estan perdent tot l’interès i el Campionat del món de trial corre perill de convertir-se en un campionat només de catalans. Aquest es un fet del que no tinc constància de que hagi succeït mai en cap altre esport, hi ha hagut esportistes individuals de molt bona qualitat en tots els esports i que han marcat una època, però el fet de que la majoria dels esportistes siguin del mateix país, no deixant espai per ningú mes, es un fet inaudit i segurament irrepetible, que malgrat tot ens enorgulleix.

    En aquesta Catalunya que només es parla del Barça, sobretot aquest any, hem de recordar que aquest equip no està format exclusivament de jugadors catalans sinó tot el contrari, els seus èxits, son èxits de personatges estrangers que avui juguen aquí i demà en l’equip rival. En l'esport rei els catalans no pintem massa res.

    Cap altre esport ha donat ni segurament donarà, el prestigi i la glòria a Catalunya com ho ha fet el trial, malgrat els mitjans de comunicació no en parlin, malgrat les prohibicions i malgrat els atiaments als grups que es diuen ecologistes perquè el criminalitzin.

    M’agradaria saber quants membres del govern coneixen el trial i quants l’han practicat. Com es pot tenir la vergonya de dictar lleis amb desconeixença de causa?

    A mi els toros no m’han agradat mai, la “Fiesta Nacional” la detesto, però si jo fos polític i hagués de fer una llei per prohibir els espectacles taurins, tinc molt clar que el primer qu’hauria de fer, és anar a veure una corrida, asseure’m entre el públic, sentir els seus comentaris, investigar en la seva afecció, baixar al “ruedo”, parlar amb toreros i picadors, amb els ramaders, imbuir-me de la cultura taurina a desgrat, però així i només així estaria legitimat per emetre un veredicte, fer-ho sense coneixement es indigne i injust.

    Els diputats del parlament de Catalunya que s’atreveixen a prohibir la pràctica del trial sense coneixement (que són la majoria, per no dir tots), demostren no ser dignes del seu càrrec i tenir alterat el sentit de la justícia.

    I l’excusa de l’agressió al Medi Natural ja no serveix, l’estudi portat a terme per l’eminent doctor Martí Boada, de qui ningú dubta la seva capacitat i honorabilitat, va deixar ben clar que l’impacte de les motos al medi natural no es ni de lluny el que els anomenats ecologistes volien fer creure, aquest estudi ens posa per sota d’esports molt mes “chic” i per molta gent  innocu com es l’esquí. La gent no s’en adona que esquiant no es malmet el medi, però que les instal·lacions i obres que s’han hagut de fer a la muntanya per poder esquiar son molt mes perjudicials pel medi que el que han fet les motos de trial en tota la història.

    Senyors membres del Govern, gràcies per la vostre dedicació i esforç, gràcies per fer-nos espavilar a trobar solucions per seguir practicant el nostre esport, a cercar llocs mes i mes amagats per poder entrenar i convertir-nos en líders mundials, a afinar la vista en cas de perill.

    El trialer d'avui dia es un especímen mutat, ha desenvolupat un sisè sentit que l’alerta del atac imminent de la autoritat, i dins del bosc es troba com peix a l’aigua, preveu escapatòries, vigila i al mateix temps es concentra amb la feina del entrenament, realment gràcies a aquest govern els nostres trialers s’han convertit en superhomes, es per això que cada dia son mes difícils de batre.

    Sembla mentida la capacitat que te la humanitat per sobreviure.

    En altres països on hi ha molta mes permissibilitat com es el cas de França (altre vegada), el trial ha anat molt mes a la baixa, possiblement el fet de que cada any sorgeixen nous esports està relegant el trial a una petita minoria. Els francesos han repetit la lliçó (no n’aprendrem mai) i han passat la ma per la cara al govern de Catalunya i han aconseguit sense embrutar-se molts millors resultats. Sensa tanta prohibició, sense tanta persecució, sense tanta barbàrie, el trial el practiquen només els veritables apassionats, i els brètols han anat desapareixent.

    Una vegada més GRÀCIES.